Hi havia molt rebombori d'ocells al pati de casa, xisclant, volant esbarats i vaig sortir per veure que passava, ...vaig pensar que potser hi havia algun esdeveniment important al voltant del niu que vem penjar al presseguer i resulta que així era. L'esperit de supervivència és fascinant, m'en vaig adonar en veure aquest pardalet, caigut del niu perquè va anar a parar al mig d'un roser, barallant-se i esgarrinxant-se amb les ales i sense poder sortir-s'en. El vaig agafar amb molt de compte, el vaig remullar, li vaig donar aigua a la meva mà i es va refer. Va estar tan agraït que m'el vaig posar sobre la mà i no marxava, no estava espantat, ni semblava tenir ganes d' aixecar el vol, de fet només era capaç de fer saltirons a terra. Es deixava amanyagar, no piulava...semblava que li agradava. Vaig deixar espai al pardalet i la seva mare s'hi va apropar, el buscava cridant-lo i finalment el petitó va contestar... va venir a portar-li menjar de boca ...