Despertars

Hi havia molt rebombori d'ocells al pati de casa, xisclant, volant esbarats i vaig sortir per veure que passava, ...vaig pensar que potser hi havia algun esdeveniment important al voltant del niu que vem penjar al presseguer i resulta que així era.

L'esperit de supervivència és fascinant, m'en vaig adonar en veure aquest pardalet, caigut del niu perquè va anar a parar al mig d'un roser, barallant-se i esgarrinxant-se amb les ales i sense poder sortir-s'en. El vaig agafar amb molt de compte, el vaig remullar, li vaig donar aigua a la meva mà i es va refer. Va estar tan agraït que m'el vaig posar sobre la mà i no marxava, no estava espantat, ni semblava tenir ganes d' aixecar el vol, de fet només era capaç de fer saltirons a terra. Es deixava amanyagar, no piulava...semblava que li agradava.

Vaig deixar espai al pardalet i la seva mare s'hi va apropar,  el buscava cridant-lo i finalment el petitó va contestar... va venir a portar-li menjar de boca a boca, i potser el va advertir del perill de correr a ras de terra, perquè més tard ja s'havia enfilat a una fulla de la parra, tan tranquil, sense inmutar-se si m'hi apropava. I mica en mica es va refer i va començar a intentar volar però sense massa èxit, volades curtes i a ras de terra, s'enfilava a saltirons i intentava el vol desde un lloc més enlairat,  però el seu racó preferit era a prop del roser. 

A migdia un llangardaix ja l'aguaitava, i el vem haver d'espantar amb l'escombra....potser ja anava a la recerca del pardalet.

De moment però encara segueix al jardí, està a casa seva. 

Al llarg de la nit no s'escolta ni un ocell, es fa un silenci absolut i quan comença a clarejar i al llarg del dia es un espectacle auditiu fantàstic i ara a més a més també visual. Com pot ser que a la nit no "piulin" els petitons ...jejeje.

Quina sort gaudir d'aquests despertars i amb tan bona companyia¡¡¡¡