A partir d'aquí, la punta de Fisterra baixa ràpidament, i jo m'aventuro només una mica pel pendent. En Sebastià i la Isabel, més valents, s'en van més avall. Jo ja he caigut en un riu, a l'Atlàntic seria excesiu. Com que la punta s'estreny, quan baixo una mica, entre les pedres grises i l'herberi, la sensació d'estar absolutament envoltat de mar em fa sentir vulnerable. El tinc a l'abast d'una relliscada, el tinc a dreta i a esquerra, com si fos, físicament, l'extrem de l'istme, i tinc el mar a sota i continua enllà, enllà, fins a una fina línia de boirina que hi ha a l'horitzó.
Potser si no hi fós, arribaria a veure l'illa da Xuventude?. Sóc en un lloc on les successives cultures antigues han acumulat mites, des que aquest cap era un promontori cèltic. Segons una llegenda, no gaire lluny d'aquí, terra endins, hi ha una ciutat sepultada. Però les creences més abundants són les que situen aquí la fi del món, i la més bonica, per a mi, és la dels pobles cèltics que vivien en aquests cims atlàntics. Per a ells, el Més Enllà es trobava en una illa que anomenaven Terra de la Joventut, perquè en aquell lloc no hi havia malalties i es desconeixia la mort. El temps no existia i la felicitat era eterna. En una columna del segle XII, que havia existit a la catedral de Santiago, es veia la imatge d'un guerrer ferit que, dins una barca sense timó, era abandonat a una misteriosa navegació. Homer deia que aquest illa es trobava "on el sol acaba la seva volta", i durant segles hi ha hagut gent que ha volgut acostar-se als límits del Més Enllà.
He baixat entre les roques fins on la prudència m'ha aturat. No tinc cap pressa per entrar en el Més Enllà, m'agrada més aquest Aquí, on sí que el temps existeix i la felicitat no és eterna, sinó ara un moment i després , amb sort, un altre.
A peu per la Costa da Morte
Josep M. Espinàs.
Potser si no hi fós, arribaria a veure l'illa da Xuventude?. Sóc en un lloc on les successives cultures antigues han acumulat mites, des que aquest cap era un promontori cèltic. Segons una llegenda, no gaire lluny d'aquí, terra endins, hi ha una ciutat sepultada. Però les creences més abundants són les que situen aquí la fi del món, i la més bonica, per a mi, és la dels pobles cèltics que vivien en aquests cims atlàntics. Per a ells, el Més Enllà es trobava en una illa que anomenaven Terra de la Joventut, perquè en aquell lloc no hi havia malalties i es desconeixia la mort. El temps no existia i la felicitat era eterna. En una columna del segle XII, que havia existit a la catedral de Santiago, es veia la imatge d'un guerrer ferit que, dins una barca sense timó, era abandonat a una misteriosa navegació. Homer deia que aquest illa es trobava "on el sol acaba la seva volta", i durant segles hi ha hagut gent que ha volgut acostar-se als límits del Més Enllà.
He baixat entre les roques fins on la prudència m'ha aturat. No tinc cap pressa per entrar en el Més Enllà, m'agrada més aquest Aquí, on sí que el temps existeix i la felicitat no és eterna, sinó ara un moment i després , amb sort, un altre.
A peu per la Costa da Morte
Josep M. Espinàs.
Tenim sort d'alguns moments.
Isabel
Comentaris