Ja no es bellugen les cortines darrere els vidres, ja no hi ha la finestra mig entreoberta perquè entri l'aire, ja no cruixen els dits, ja no hi ha la seva mirada, ni el seu vaivé de la mà per saludar, ni els petons llençats a l'aire.
La iaiona menuda i petitona ja no hi és, ho hauria d'haver intuït, m'en hauria d'haver adonat que alguna cosa pasava. Intento recordar avui l'última vegada que la vaig veure .. i va ser quan jo guarnia el meu balcó uns dies abans de Nadal. Alguns anys em costa guarnir-lo i aquest gairebé deixo de fer-ho, però en realitat no ho fèia per mi, ni pels meus sinó per ella.
El meu balcó es un aparador constant d'entrades i sortides, quan no és per veure sortir el sol, és per observar la gent que passa pel carrer, quan no per contemplar la lluna, per estendre i recollir la roba, per prendre-hi el sol, per asseure'm a llegir, vida d'estiu desde l'esmorzar fins el sopar i llargues nits quan la calor no em deixa dormir. I tota aquesta vida compartida amb ella darrera els vidres.
Vem aprendre el llenguatge dels signes, converses visuals, saber si es trovaba bé, si jo fèia mala cara, si estava guapa, si ella havia dinat, si jo havia fet els llits, la sorprenia desde una finestra o una altre, en un mateix dia ens saludavem i ens parlavem un munt de vegades desde el matí fins el vespre.... ella sempre desde la seva finestra.
De vegades ens sentim extranys, i no sabem perquè, porto una setmana angúniosa a casa, sense dormir bé, és l'ambient tan ressec,..que no em deixa respirar bé , jo també he hagut d'obrir la finestra i jo també deixo la meva persiana amunt, com fa ella, he passat les nits asseguda al sofà de casa, en certa manera darrera els vidres, els meus llumets de colors vetllaven i donaven vida als seus ulls que s'anaven tancant.
No m'he pogut acomiadar però a la nostra manera ens hem fet sempre costat.
Avui fa un dia núvol,..he encés els llumets del meu balcó i si els veieu voleiar amb el vent és perquè un munt de petons els gronxen, i són per ella avui.
Isabel
Comentaris